Constantí Ribalaigua, el rei dels coctelers

El primer capítol del Daiquirí s’escriu l’any 1817. Entre els carrers Obispo i O’Reilly, en ple barri de Montserrate, a l’Havana Vieja, neix la Piña de Plata, que es convertirà en un dels més afamats “bebederos cubanos de ron”. Són anys d’esplendor, de bonança econòmica, de ganes de veure i de fer-se veure. Al Paseo del Prado regna amb absoluta mestria Cecilia Valdés, cantant mulata amb cos de guitarra que va ser símbol de l’abolició de l’esclavitud. Expliquen els més agosarats que la seva personalitat és intacta en la fórmula del Daiquirí .

El segon capítol ens porta a l’orient cubà a l’any 1896, a les platges de Daiquirí on un enginyer americà, buscant la fórmula ideal per apagar la seva set i al mateix temps, mimar el seu paladar, descobreix el gran secret de les coses senzilles i properes: el suc de les llimones verdes criolles, el sucre dels “ingenios” cubans i el rom, el vertader cicló del Carib. Neix així, com per casualitat, com totes les genialitats de la humanitat, el rom sour més famós i el més internacional. I en honor al lloc on va ser creat, Giacomo Pagliucci, capità de l’exèrcit llibertador, li donà el nom de Daiquirí.

Aquest mateix segon capítol ens porta també a recordar la canchàchara, beguda cubana ancestral feta de rom i llimones i que el general Schafter, el 1899 hauria complementat amb gel i li hauria donat el nom de Daiquirí, lloc on havia desembarcat .

El tercer capítol s’escriu als principis del segle XX. Temps d’alegria, de bullici, de bonança econòmica. El carrer Obispo és ple a vessar de gent que passeja, que va atrafegada a les seves coses. I la Piña de Plata, que ja és una venerable centenària, és el lloc on tota aquesta gent va a apagar la seva set. Allà serveix vermuts i whiskys i sofisticats licors. Però sobretot, serveix rom, el destil·lat per excel·lència. I les seves barreges han anat agafant fama. Sobretot una, el Draque, en honor del filibuster més famós del Carib, Sir Francis Drake, que, ben segur, ha visitat la cantina en esperit per a degustar la beguda que li fa els honors .

En les festes per a celebrar el centenari del venerable establiment, passa un esdeveniment fonamental. Els propietaris decideixen canviar-li el nom. I en al·lusió als territoris americans d’administració espanyola que depenien de L’Havana, li posen “La Florida”, que molt aviat la gràcia suau dels cubans converteixen en “El Floridita “

Però el Daiquirí ha de recórrer encara un trosset dels carrers de L’Havana per a instal·lar-se definitivament en el lloc que tenia destinat i ser rebut, mimat i recreat pel “cantinero” que el farà mundialment conegut: Constantí Ribalaigua i Vert , el barman Constante.

No pas massa lluny del Floridita, a l’hotel Plaza, un altre cantinero, aquest d’origen espanyol, ja serveix Daiquirís a la seva barra. Es tracta d’Emilio González, anomenat Maragato. Corre l’any 1913.

I el 1914 serà l’any en que arribarà Constantí Ribalaigua a Cuba. Nascut a Lloret de Mar, la seva inquietud el porta a emigrar a Amèrica com tants altres lloretencs. D’aquests, molts tornaren indians rics, altres deixaren les seves il·lusions en terres caribenyes i alguns, entre ells en Constantí, es quedaren a Cuba, presoners per a sempre de la dolçor del Carib. I en el seu cas, hi feu història.

Al 1918, somrient a la porta, podem veure Constantí, ja convertit en Constante, nou propietari d’El Floridita. És espavilat i sap que s’ha de distingir dels demés. La competència és dura! Coneix els secrets de la barra i troba ràpidament la solució. Porta dels Estats Units la primera màquina de picar gel que hi haurà a Cuba. Una FlakMak que posarà l’accent a la seva creació: el DaiquiríFloridita. Pica gel i el guarda en una caixa amb aïllant i forats a sota per a mantenir el gel sec. I fa la seva feina, allò que sap fer millor que ningú: combinar sabors. Agafa una unça i mitja de rom, una culleradeta de sucre, el suc de mitja llimona verda cubana i cinc gotes de Marraschino i ho serveix en una copa de boca ampla prèviament glaçada. I es produeix el miracle! Neix el DaiquiríFloridita.

El restaurant Floridita aviat va ser conegut com “La Catedral del Daiquirí”, i a n’en Constantí Ribalaigua, com a “TheCocktail King” (el Rei dels Coctelers), per haver estès per tot el món la moda del Daiquirí, inventant el Daiquirí gelat.

Gent dels cinc continents passen per la barra de Constante, el barman Constante, com l’anomenen els cubans: GaryCooper, Marlene Dietrich, Ava Gardner, Spencer Tracy, Jean-Paul Sartre, etc., amb una menció especial per a Ernest Hemingway, gran amant dels còctels a base de rom, que va deixar un famòs record manuscrit en el que es podia llegir: “Mi Mojito en la Bodeguita, mi Daiquirí en el Floridita”. Hemingway també diu: “...aquesta beguda no pot ser millor en cap altre lloc del món!”. Actors, intel·lectuals, pintors, escriptors …tothom passa per la barra de Constante.

A Hemingway li fa la seva barreja pròpia, el Daiquirí Hemingway “Papa” Special: doble de rom, sense sucre, suc de mitja llimona, gotes de suc de pomelo i coronant la cascada de gel picat, mitja culleradeta de Marraschino. Salud con usted Don Ernesto !!!

I aquí acaba aquesta història. Acaba? No. Tot just enceta un nou capítol, aquesta vegada al Lloret natal de Constantí Ribalaigua, el barman Constante, el barman mític del Floridita. Perquè a Lloret estem recuperant tota aquella màgia, tota aquella feina ben feta que va portar el nom del Daiquirí, de Cuba, d’El Floridita i de Constantí Ribalaigua a ser mundialment coneguts. I Constantí, el barman Constante, era lloretenc.

I ara ens toca a nosaltres procurar que aquella fórmula genial no és malmeti i que la memòria de Constantí Ribalaigua, el barman Constante, no caigui en l’oblit.

Manel Casademont i Pagespetit
President Associació de Bars i Restaurants
de Lloret de Mar
(Font bibliogràfica: Jaime AransenCèspedes)